Oscar RebolloOSCAR REBOLLO. Estem immersos en un procés de profunds i accelerats canvis socials, tant en l’àmbit econòmic com en el polític i molts d’altres (formes de convivència i relació, estructures familiars, formes i mitjans de comunicació, etc.).  Són moltes les veus que, en els diferents àmbits de la vida social, intenten cercar explicacions resumint-ho tot en una única paraula: Crisi. Així, es parla de crisi econòmica, de crisi de la política o de crisi de la democràcia. Com també de crisi de la família o de crisi dels mitjans de comunicació, etc.

Nosaltres ens estimem més parlar de “canvi d’època”. Ho fem perquè la paraula crisi s’associa molt sovint a una “conjuntura” negativa, un mal “moment” que necessàriament hem de passar per tornar, tard o d’hora, als vells equilibris del passat, quan tot  més o menys funcionava. A més, anar fent un llistat de totes les crisis que ens afecten transmet la idea que cal anar, d’una en una, arreglant-les successivament: algunes primer, altres després i altres no se sap quan.

Per això, quan parlem de canvi d’època és, en primer lloc, per assenyalar que totes aquestes transformacions, totes aquestes crisis, estan íntimament relacionades entre sí i l’única forma d’entendre-les és amb una mirada més àmplia, una mirada global sobre el conjunt d’aquests canvis que estan en disposició de conformar la nova època que s’entreveu. Encara que també podríem dir que sí que hi ha una crisi i ben profunda i preocupant, una crisi humanitària, una crisi de la dignitat humana com a valor suprem a preservar i com a principi essencial al qual s’haurien de sotmetre tota la resta d’aspiracions i d’interessos.

En segon lloc, també veiem clar que de “tornar a on estàvem”, res de res. Més aviat el que diem és que ens conduïm de forma vertiginosa a una nova societat les regles de la qual no estan gens clares. Tenim, com sempre, molta més capacitat de fer un inventari dels desastres del present, que una projecció mínimament sòlida sobre el futur. Un futur en el que la política i l’economia canviaran segurament molts aspectes de la seva fesomia actual.

En aquest punt, té sentit interrogar-se sobre què cal fer davant els nous temps. Una idea molt arrelada a la ment de moltíssima gent és que cal adaptar-se als nous temps; com si la nostra única sortida fos sempre adaptativa. Amb l’agreujant que les sortides adaptatives acostumen a ser tenyides d’importants dosis d’ideologia individualista: “L’ individu” que millor s’adapti als nous temps serà qui podrà tenir èxit o almenys, sobreviure.

El futur no s’endevina, és construeix; i si deixem de veure’ns a nosaltres mateixos com a individus que, “solos ante el peligro”, hem de saber adaptar-nos a la nova situació i/o competir amb els altres en la pugna pels escassos recursos, potser podrem variar la nostra percepció sobre les nostres capacitats i sobre les coses que podem fer. Ara bé, perquè això sigui possible, ens hem de treure les ulleres de l’individualisme per mirar al nostre voltant amb les ulleres de la cooperació.

Si ens posem les ulleres de la cooperació, el primer que veurem serà que la nostra vida en el dia a dia i el nostre futur, no pot ser mai el producte exclusiu de les nostres accions i decisions individuals. Les condicions de la nostra vida són i seran, sempre i necessàriament, el resultat d’un procés col·lectiu en el que molta gent està involucrada. Així que ràpidament ens hauríem de treure del cap la idea  que “reeixir” és un repte personal, individual, que depèn només del que jo faci, en competència amb la resta de persones que lluiten pel mateix que jo. El futur, el nostre futur, com a societat i com a individus, és sempre un repte social, col·lectiu, polític!

La cooperació entre persones es pot donar a diversos nivells: per ajudar-nos mútuament, per intercanviar recursos i coneixements, per construir propostes alternatives i defensar-les i promoure-les públicament, per tirar endavant iniciatives econòmiques, etcètera.  Totes aquestes formes de cooperació ens parlen de la necessitat de recuperar el social i el polític, més que no pas de “sortir de la crisi econòmica”; qüestió aquesta que, per altra banda, no sabem massa bé què significa. A no ser que li diem sortir de la crisi a reduir l’atur a la meitat (13%), havent desaparegut els drets laborals i els drets socials i amb una majoria de salaris per sota del llindar de la pobresa. Què potser és aquesta la “sortida” de la crisi?

Aquest és l’argument que justifica la intenció de l’IGOP de fer de l’Escola de Polítiques  Socials i Urbanes, una Escola de la Cooperació, és a dir, que es construeix cooperant, que promou la cooperació, que la practica  i d’aquesta manera, aspira a poder oferir-se com a espai al qual sigui possible aprendre a cooperar.